28 d’abril. Una baula més per a la dialèctica revolucionaria i per a la llibertat de la República Popular Catalana
“Llancem una crida als nadius d’Algèria; us supliquem que obriu els ulls i mireu endavant. Us demanem que us uniu als grups amb idees més avançades. Ensenyeu als vostres fill i filles que tenen el dret de rebel·lar-se contra els tirans colonials! Per fer-ho el primer que han de fer és instruir-se. Que recordin que la resignació és el pitjor dels mals, i que la única manera que tenim per començar a sortir de l’esclavatge passa per la unió contra l’opressor colonial”.
Sail Mohamed. Anarquista algerià. juliol de 1924. Fragment de l’article “colonització” publicat a la publicació anarquista “Le Flambeau”.
Més enllà de la contingència d’uns resultats electorals on la por, l’alienació, el conformisme i uns lideratges penosos exercits per veritable escòria degenerada i pràcticament analfabeta, la millor matèria primera en mans de l’oligarquia financera i terratinent espanyol. Des dels Grups Anarquistes del Delta del Llobregat, integrats en els CADRC volem llençar una reflexió sobre el significat dels resultats de les eleccions del 28 A.
L’Estat espanyol, malgrat el que diu una part de la historiografia, encara no ha tingut l’equivalent d’una revolució burgesa. Per exemple, les lloances a les Corts de Cadis de 1812, amaguen que aquella constitució naixia sotmesa a l’oligarquia terratinent i a l’església catòlica. En l’actualitat s’està suscitant una confrontació al si dels poders econòmics espanyols entre un sector capitalista captiu del BOE i la corrupció, en mans de la banca, els aristòcrates latifundistes, que està des de fa més de 150 anys en mans de les mateixes 100 famílies que trobem a tots els consells d’administració de bancs, elèctriques, serveis, asseguradores, constructores, grans magatzems, etc. En fi, allò del “palco del Bernabeu”, més la conferència episcopal, la monarquia i els alts funcionaris de l’Estat. Amb els seus obedients acòlits militars i policials, amb l’acompanyament musical del fru-fru de les togues de jutges i jutgesses. En síntesi l’Espanya en crisi institucional total i en pràctica bancarrota va tirant de l’explotació de l’alienada massa assalariada i de la seva darrera colònia: Illes Balears, Catalunya i País Valencià, sí els Països Catalans, que alimenten amb l’espoli fiscal la continua orgiàstica festa dels amos de l’Estat espanyol. Per aquesta Espanya amb greus problemes estructurals dintre del capitalisme actual presentava una fórmula electoral clarament delimitada per la mentida, les baixes passions, el retorn al passat i la miserable arrogància centrada en l’esperança d’un tripartit entre el feixisme ultramuntà de Vox, el neofranquisme del Pp i el postfranquisme de Cs, el fracàs relatiu de l’operació no ens ha de deixar passar el fet inqüestionable que la meitat de l’electorat de l’Estat, més d’onze milions de persones, mal educades per la Logse, el futbol, TV5 etc. S’ha embolicat amb la bandera borbònica i ha defensat la caça, els toros, l’integrisme, la intolerància, el masclisme, l’homofòbia i ha defensat els valors dels senyorets que fa 80 anys van pujar a collibè Franco i el van dur al poder, després d’un bany de sang.
De l’altra banda un sector capitalista ja present i instal·lat, obertament enfrontat amb aquest dels que acabem de parlar, que connecta millor amb les multinacionals i el capitalisme de la UE, que vol engrandir la seva part del pastís, que tot i què comparteix part dels conceptes i valors d’aquells impulsa un PSOE, que ja no és ni socialdemòcrata, al que voldrien aliat amb forces més centrades, aquests donen per amortitzades moltes de les institucions estatals caduques. A la vista del 28 d’abril voldrien un govern en solitari del PSOE o amb aliances amb PNV o fins i tot amb Cs. Finalment hi ha un tercer sector en lluita interna que veu ja com única sortida l’adveniment de la IIIª República espanyola, encara que no han consensuat del tot la seva orientació, mesurada en graus de conservadorisme. Aquest és el més gran perill per assolir en breu la República Catalana. Ja que molta gent s’encaterinaria en esperar a veure les aportacions d’un nou règim que tornaria a estar unit en el seu espanyolisme rampant.
Una part de les dissonàncies que les eleccions han mostrat són els resultats a les denominades comunitats històriques, però en especial a Euskadi i Catalunya. El conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya no té aturador i la darrera tanca de contenció té dues cares d’una la judicial, amb el grup més endogàmic i reaccionari, de l’altre banda un independentisme que ha vist com els seus líders els van deixar a l’estacada entre l’1 d’octubre i el 27 d’octubre de 2017, deixant-los defensant sols les institucions, el referèndum i ocupant el territori. Però que malgrat tot, els fa confiança i els vota. Ignorant que aquesta revolució, que aquesta lluita per la independència, ni necessita més base, ni més altura, tampoc es produirà per una majoria política o en un enèsim referèndum.
El referèndum es va fer, es va guanyar i es va defensar, solament cal implementar-lo. I això no ho farà ni el Quim Torra defensor panegirista del “capità collons”, ni el sagristà guenyo de Sant Vicenç dels Horts, ni els estupends i inefables cupaires, la farem entre tots nosaltres els que vàrem defensar les urnes, i ja en som més que suficients, si obrim els ulls, oblidem la droga processista i tornem de nou a practicar la gimnàstica revolucionaria basada en la desobediència civil massiva.
La resta és secundari, és soroll o la música celestial de les arpes desafinades dels menxevics que l’octubre de 1917 discutien sobre com havia de ser una revolució que ja bullia als carrers.
Grups Anarquistes del Delta del Llobregat